Avís Cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d’usuari. Les cookies no s’utilitzen per recollir informació de caràcter personal. Per a més informació consulti la nostra política de cookies.

Contenido principal

Etapa de definició prestacional i institucional (1900 - 1962)

Aquesta etapa es caracteritza pel naixement i generalització de les assegurances socials que, en els seus inicis, van ser el resultat dels mecanismes i instruments de protecció que havia anat desenvolupant el moviment obrer de manera mutualista i per l'elaboració i creació de les normes i institucions que estenien al conjunt dels treballadors les prestacions que, fins aquell moment, només es reconeixien als treballadors sindicats, de manera aliena a l'actuació de l'Estat. En aquesta fase, cal destacar les fites següents:

Promulgació de la Llei d'accidents de treball

El desenvolupament industrial i la creixent mecanització dels processos productius van provocar un augment important dels accidents de treball, amb un total desemparament dels treballadors i les seves famílies.

Aquesta Llei, aprovada el 30 de gener de 1900, defineix l'accident de treball com "tota lesió corporal que l'operari pateix amb motiu o a conseqüència del treball que executi per compte d'altri".

Es declara, per primera vegada, la responsabilitat directa i objectiva de les empreses en els accidents que pateixin els seus treballadors i es fomenta la institució de l'assegurança, però la seva obligatorietat per part de l'empresari i amb caràcter general no apareix fins al 1932.

Creació de l'Institut Nacional de Previsió (INP)

El 1908 es crea l'Institut Nacional de Previsió, la realització més destacable del qual seria la posada en pràctica d'un règim de llibertat subsidiada, que pretenia trobar l'equilibri entre la llibertat de concertar una assegurança per part dels assegurats i la responsabilitat de cobertura dels riscos per part de l'Estat.

L'aparició del Retir obrer obligatori.

El 1919 es crea el Retir obrer obligatori, gestionat per l'INP i destinat als assalariats d'entre 16 i 65 anys, la retribució dels quals no superi un cert límit. Aquesta assegurança protegia la vellesa en considerar-la una invalidesa per motius d'edat.
El finançament era mixt, amb la participació de les empreses i de l'Estat.

Unificació i coordinació de les assegurances socials

En el període de 1932 a 1935, el govern de la II República va encarregar a l'INP l'elaboració d'un projecte d'unificació i coordinació de les assegurances socials preexistents, que no va arribar a cristal·litzar ni es va poder aplicar a conseqüència de la guerra civil. Aquest projecte contemplava un sistema de seguretat social laboral de caràcter integrador i gestió participada.

Subsidis familiars

Una Llei de bases de 1938 va instituir un règim obligatori de subsidis familiars. Aquesta nova assegurança estén el seu camp d'aplicació a tots els treballadors per compte d'altri, de certes branques de producció i determina les seves prestacions en funció del nombre de fills, de la seva edat i de la seva capacitat laboral.

L'assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa

El 1939, l'antic Retir obrer es transforma en subsidi de vellesa i vuit anys després, el 1947, es configura com a assegurança de vellesa i invalidesa (SOVI), assegurances que es gestionen per l'INP.

L'assegurança obligatòria de malaltia (SOE)

El 1942, es crea l'assegurança obligatòria de malaltia, destinada a tots els productors "econòmicament dèbils", organitzada segons un sistema de repartiment, en què s'abonen les primes a parts iguals entre empresaris i treballadors. Aquesta assegurança va desaparèixer amb la inclusió de l'assistència sanitària en l'acció protectora de la Seguretat Social.

El mutualisme laboral

A partir de 1946 i a causa de la insuficiència quantitativa de les assegurances socials, s'estableixen a Espanya formes complementàries de protecció social, organitzades per branques professionals. Aquest procés va culminar el 1954 amb la publicació del Reglament general del mutualisme laboral. Les prestacions que reconeixia eren de caràcter reglat (pensions i subsidis) i potestatives (assistència social, crèdits, acció formativa, etc.). La cotització era bipartida a càrrec d'empresaris i treballadors.

Per acabar amb l'examen d'aquesta primera etapa, cal destacar que les reformes legals operades en aquest període comparteixen una doble característica:

  • participació mínima d'empresaris i treballadors en els òrgans de gestió.
  • baixa intensitat protectora com a conseqüència del nivell inversor escàs destinat a la protecció social.
Contenido complementario
${loading}