Contenido principal

El model de Seguretat Social que la Constitució dissenya serà més ambiciós que el model vigent fins ara i exigirà adequar el sistema a les previsions constitucionals, ja que les normes ordinàries preconstitucionals en matèria de Seguretat Social són insuficients per complir el model que exigeix la Constitució.

Aquesta utilitza l'expressió "Seguretat Social" en quatre preceptes dispersos, encara que el més important, com ja hem assenyalat, és l'article 41. El segon precepte d'interès és l'article 149.1.17 que inclou la legislació bàsica i el règim econòmic de la Seguretat Social entre les matèries sobre les que l'Estat té competència exclusiva, sense perjudici de l'execució dels seus serveis per a les comunitats autònomes.

En vista del tercer precepte contemplat, que és l'article 129.1, la legislació que correspon a l'Estat ha d'establir les formes de participació dels interessats en la Seguretat Social.

Una quarta i última referència a la Seguretat Social s'inclou a l'article 25.2 quan, en referir-se als drets del condemnat a una pena de presó, declara que, "en tot cas, té dret a un treball remunerat i als beneficis corresponents de la Seguretat Social".

Però les línies mestres de la Seguretat Social traçades per la Constitució no es redueixen als quatre articles als que s'ha fet referència, tal com s'utilitza aquesta expressió. També cal esmentar d'altres articles: la protecció econòmica de la família (article 39); la protecció de la salut (article 43); el tractament i rehabilitació dels disminuïts físics (article 49) i la suficiència econòmica dels ciutadans durant la tercera edat, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament (article 50). Tots aquests aspectes es consideren
internacionalment com a vessants de la Seguretat Social.

El mandat constitucional, recollit com un dels principis rectors de la política social i econòmica, s'ha complert mitjançant la promulgació de la Llei de prestacions no contributives, i d'aquesta manera ha quedat finalment configurat el sistema de protecció de la Seguretat Social a través de dues modalitats o nivells: una modalitat contributiva i una altra de no contributiva.

L'article 41 de la Constitució espanyola quan es refereix a la Seguretat Social estableix que el poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant de situacions de necessitat, en especial en cas de desocupació. L'assistència i prestacions complementàries són lliures.

D'aquesta manera, actualment, l'acció protectora del sistema de Seguretat Social espanyol s'articula a partir d'un mòdul de protecció integral i universalitzada que inclou l'assistència sanitària i les prestacions farmacèutiques, la protecció familiar, els serveis socials i, en determinats casos, el subsidi per desocupació.

A aquesta protecció hi tenen accés tots els ciutadans, en condicions idèntiques, amb independència de si han contribuït o no al sistema de la Seguretat Social i es completa, per una part, amb el sistema de prestacions econòmiques en el que, de manera harmònica i diferenciada, s'integra la modalitat contributiva, en què s'ofereixen rendes de substitució dels salaris percebuts en actiu (proporcionalitat entre salari-cotització i prestació) i, d'altra banda, amb la modalitat no contributiva, dirigida a proporcionar rendes de compensació de les necessitats bàsiques en favor dels ciutadans que, per trobar-se en una situació de necessitat, no tenen accés a l'esfera contributiva.

A aquests dos nivells de caràcter públic i obligatori cal afegir un tercer nivell complementari de caràcter lliure, constituït principalment per les entitats de previsió social i els fons de pensions.