Contenido principal

Segons els principis de l'art. 41 de la Constitució Espanyola, sobre el poder polític i els agents i interlocutors socials la responsabilitat de garantir en el futur un sistema públic de pensions just, equilibrat i solidari.

En este mandat constitucional, l'Estat queda compromès a l'establiment d'un sistema de protecció de naturalesa pública i a l'articulació d'uns recursos econòmics que facen viable esta protecció social de forma suficient, encara que, la Constitució estableix també que el nivell complementari de la protecció social serà lliure, és a dir, que podrà ser de caràcter privat.

Per tant el sistema espanyol de Seguretat Social, per fer realitat el principi constitucional abans ressenyat, requereix una acció protectora de caràcter públic que garantisca a tots els ciutadans una protecció suficient en situacions de necessitat i uns recursos econòmics estables i suficients per finançar esta acció protectora.

El sistema espanyol de Seguretat Social, a més de ser universalista, manté una protecció especial per als treballadors en els riscos que pateixen com a conseqüència del treball, entre ells, com diu la Constitució, la desocupació.

El model de Seguretat Social que va imperar en el nostre país fins èpoques recents, s'organitzava bàsicament sobre tres grans principis: proporcionalitat entre la prestació reconeguda i la contribució econòmica realitzada pels treballadors (contributivitat) naturalesa professional de la protecció lligada a l'acompliment d'una activitat i l'escassa o nul·la consideració dels recursos econòmics disponibles per part del subjecte protegit.

Estes característiques que informaven el nostre sistema de Seguretat Social, pateixen una important alteració a partir de l'aprovació de la Llei 26/1990, de 20 de desembre, sobre prestacions no contributives de la Seguretat Social, que introdueix un segon nivell de protecció amb l'objectiu de suplir la carència de rendes de subsistència, amb independència de l'activitat professional del beneficiari i de les seues aportacions econòmiques al sistema (cotitzacions).

Per comprendre en la seua vertadera dimensió la transformació dels principis que orienten el nostre sistema de Seguretat Social, cal referir-nos al Pacte de Toledo, constituït per analitzar i detectar els problemes del Sistema de Seguretat Social i per elaborar un catàleg de possibles línies d'actuació. Especialment s'insistia en la problemàtica del finançament de la Seguretat Social i la seua projecció futura per preveure les actuacions que haurien d'adoptar-se amb la finalitat d'evitar l'increment del dèficit públic, com a conseqüència dels majors pagaments de prestacions i de forma especial de les pensions de jubilació.

El resultat d'estos treballs (Informe del Pacte de Toledo) es va aprovar per Ple del Congrés el 6 d'abril de 1995.

L'objectiu bàsic en què es resumeixen les propostes que conté respon al següent enunciat: "garantir en el futur un sistema públic de pensions, just, equilibrat i solidari, segons els principis de l'art. 41 de la Constitució Espanyola".

Entre les recomanacions que conté l'informe referit, han de destacar-se algunes que afecten als principis orientadors del sistema espanyol de Seguretat Social, com per exemple:

• Equitat i caràcter contributiu del Sistema, reforçant la vigència d'estos principis de manera que, deixant de banda el principi de solidaritat i de forma gradual, les prestacions són més proporcionals amb l'esforç de contribució realitzat.
• Reforçament del principi de solidaritat, en la mida que la situació financera ho permeta, adoptant mesures com l'elevació de l'edat màxima de permanència en la percepció de les pensions d'orfandat o la millora de les pensions de viudetat en el cas de menors ingressos.

En desenvolupament d'una de les recomanacions del Pacte de Toledo, es va constituir una Comissió no permanent per a la valoració dels resultats obtinguts en aplicació de les recomanacions adoptades i en basant-se en això, estudiar el seu desenvolupament futur, dints dels criteris d'estabilitat, sosteniment i igualtat de prestacions per a tota Espanya, que permet garantir la continuïtat en la millora del nivell de benestar dels pensionistes i amb especial atenció a la pensionis de menor quantia.

El 2 d'octubre de 2003, el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar l'informe elaborat per la Comissió no Permanent. En este informe, a part de reforçar-se les conclusions del Pacte de Toledo de 1995, s'incorporen noves recomanacions que fan referència a les següents qüestions:

• Conveniència d'examinar la situació dels treballadors afectats per les modernes fórmules d'organització del treball de forma especial respecte a l'extensió del treball a temps parcial, la incidència de l'ocupació temporal i les possibilitats de compatibilitzar salari i pensió o subsidi.
• Estudiar mecanismes que incorporen els períodes d'atenció i atenció dels fills o persones dependents com "elements a considerar en les carreres de cotització".
• Configurar un sistema integrat que aborde, des de la perspectiva de la globalitat, el fenomen de la dependència.
• Consideració especial de les persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial.
• Adoptar les mesures necessàries per garantir la incorporació dels ciutadans d'altres països al sistema de protecció social amb plenitud de drets i obligacions.

Ha de destacar-se també per la seua importància, l'Acord sobre Mesures en matèria de Seguretat Social, subscrit el 13 de juliol de 2006, pel Govern, la Unió General de Treballadors, la Confederació Sindical de Comissions Obreres, la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials i la Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa, que junt amb les prioritats marcades pel Pacte de Toledo en la seua reunió parlamentària de 2003, donen lloc a la Llei 40/2007, de 4 de desembre, de mesures en matèria de Seguretat Social, que reafirma la necessitat de mantindre i reforçar determinats principis bàsics on s'estableixen el sistema de la Seguretat Social com a objectiu per garantir la seua eficàcia i el perfeccionament dels nivells de benestar del conjunt dels ciutadans.

Així s'avança en la plasmació del principi de solidaritat i garantia de suficiència mitjançant la gradual millora i extensió de la intensitat protectora, així com en el reforçament de la unitat de caixa. També s'intensifica la contributivitat del sistema, avançant en una major proporcionalitat entre les cotitzacions realitzades i les prestacions obtingudes, evitant al mateix temps situacions de falta d'equitat en el reconeixement d'estes últimes. Així mateix, es progressa en el camí ja iniciat d'afavorir la prolongació voluntària de la vida laboral més enllà de l'edat legal de jubilació, sense oblidar tampoc la necessitat de pal·liar les conseqüències negatives experimentades pels treballadors de més edat expulsats prematurament del mercat laboral.

Finalment és de destacar també el propòsit de modernització del sistema en abordar les situacions creades per les noves realitats familiars. Tot plegat en el context de les exigències que es deriven de la situació sociodemogràfica de la que ressalten circumstàncies com ara l'envelliment de la població, la incorporació creixent de les dones al mercat de treball i el fenomen de la immigració, així com dels criteris harmonitzadors cap als que s'apunta en l'àmbit de la Unió Europea, amb l'objectiu de garantir el sosteniment financer del sistema de pensions.

Per una altra banda, cal fer referència a dos aspectes que es consideren de vital importància a l'hora de completar l'anàlisi general sobre els principis i directrius que sustenten i orienten el nostre sistema de Seguretat Social.

El primer d'ells al·ludeix a la titularitat estatal dels recursos i de les obligacions de la Seguretat Social segons allò que disposa l'art. 141.1.17ena de la Constitució Espanyola que atribueix a l'Estat "la legislació bàsica i règim econòmic de la Seguretat Social, deixant de banda l'execució dels seus servicis per les Comunitats Autònomes.

Del precepte esmentat es deriva la igualtat de drets dels assegurats qualsevol que siga el lloc on resideixen i per la seua única condició, ja que estos drets, s'exerceixen enfront d'un únic titular, l'Estat, obligat a aplicar el principi de solidaritat financera, sense discriminar per raó del territori. Lligat directament amb l'anterior, en el mateix art. 149.1.17ena de la Constitució Espanyola, es recull de forma implícita el principi d'Unitat de Caixa recollit de forma expressa en diverses normes amb rang de Llei i que ha d'interpretar-se segons la doctrina constitucional en el sentit de l'existència d'un únic titular (l'Estat) de tots els recursos, obligacions i prestacions de la Seguretat Social, en tot el territori nacional, independentment de que este titular exclusiu puga utilitzar diferents ens recaptadors i enregistradors.

El principi d'unitat de caixa, ha d'entendre's com la voluntat de l'Estat de racionalitzar en el temps i en la totalitat del territori nacional, la distribució de fons de la Seguretat Social, per fer front a la totalitat de les seues obligacions.

Per concloure, és precís destacar algunes notes que il·lustren i caracteritzen la finalitat i vocació natural del sistema espanyol de Seguretat Social:

• La Seguretat Social ha de garantir als ciutadans la seua protecció i la de la seua família en situacions de vellesa, malaltia, desocupació i altres carències socials que en el transcurs de la vida requereixen ajudes.
• La Seguretat Social s'ha convertit en una activitat imprescindible i en un element essencial de cohesió de la societat.
• La Seguretat Social respon de forma universal i solidària al conjunt de necessitats individuals en situacions que han de protegir-se. Esta solidaritat es manifesta des d'un doble punt de vista:
  • a) Solidaritat entre generacions: el sistema espanyol com a sistema de repartiment, suposa que les generacions joves paguen cotitzacions perquè, amb elles, es financen les prestacions dels majors o necessitats.
  • b) Solidaritat entre territoris: el sistema espanyol part del concepte de caixa única, és a dir, les cotitzacions recaptades en tot el territori nacional serveixen per finançar les prestacions de tots els espanyols.
• La Seguretat Social troba la seua raó de ser en la pròpia inseguretat de la vida, mitjançant l'organització d'un sistema de protecció que respon a les necessitats individuals, familiars i col·lectives.
• La Seguretat Social es converteix en un dret fonamental i universal que incorpora tots els ciutadans oferint protecció, independentment de la seua situació personal i social.
• El sistema espanyol de Seguretat Social, ha d'entendre's, en el seu context històric, com el resultat del progrès de la societat espanyola i d'un procés de lluites i conquestes socials.