Contenido principal

D'acord amb els principis establerts a l'art. 41 de la Constitució espanyola, competeix al poder polític i als agents i interlocutors socials la responsabilitat de garantir en el futur un sistema públic de pensions just, equilibrat i solidari.

En vista d'aquest mandat constitucional, l'Estat té el compromís d'establir un sistema de protecció de naturalesa pública i d'articular uns recursos econòmics que facin viable aquesta protecció social de manera suficient, si bé la Constitució estableix també que el nivell complementari de la protecció social és lliure, és a dir, que pot ser de caràcter privat.

Per tant, el sistema espanyol de Seguretat Social, per a fer realitat el principi constitucional abans esmentat, requereix una acció protectora de caràcter públic que garanteixi a tots els ciutadans una protecció suficient quan hi ha situacions de necessitat, i uns recursos econòmics estables i suficients per finançar aquesta acció protectora.

El sistema espanyol de Seguretat Social, a més de ser universalista, manté una protecció especial envers els treballadors quan pateixen riscos derivats del treball, entre ells, tal com diu la Constitució, la desocupació.

El model de Seguretat Social que va imperar en el nostre país fins a èpoques recents, s'organitzava bàsicament sobre tres grans principis: proporcionalitat entre la prestació reconeguda i la contribució econòmica realitzada pels treballadors (contributivitat), naturalesa professional de la protecció lligada a l'exercici d'una activitat i l'escassa o nul·la consideració dels recursos econòmics disponibles per part del subjecte protegit.

Aquestes característiques que informaven el nostre sistema de Seguretat Social, pateixen una alteració important a partir de l'aprovació de la Llei 26/1990, de 20 de desembre, sobre prestacions no contributives de la Seguretat Social, que introdueix un segon nivell de protecció amb l'objectiu de suplir la carència de rendes de subsistència, independentment de l'activitat professional del beneficiari i de les seves aportacions econòmiques al sistema (cotitzacions).

Per comprendre en la seva vertadera dimensió la transformació dels principis que orienten el nostre sistema de Seguretat Social, cal esmentar el Pacte de Toledo, constituït per analitzar i detectar els problemes del sistema de Seguretat Social i per elaborar un catàleg de possibles línies d'actuació. Especialment, es posava l'accent en la problemàtica del finançament de la Seguretat Social i la seva projecció futura per preveure les actuacions que cal adoptar amb la finalitat d'evitar l'increment del dèficit públic, com a conseqüència dels majors pagaments de prestacions i, en especial, de les pensions de jubilació.

El resultat d'aquests treballs (Informe del Pacte de Toledo) va ser aprovat pel Ple del Congrés el 6 d'abril de 1995.

L'objectiu bàsic en què es resumeixen les propostes contingudes respon a l'enunciat següent: "garantir en el futur un sistema públic de pensions just, equilibrat i solidari d'acord amb els principis continguts a l' art. 41 de la Constitució espanyola".

Entre les recomanacions que conté aquest informe, cal destacar algunes que afecten els principis orientadors del sistema espanyol de Seguretat Social, com és ara:

• Equitat i caràcter contributiu del sistema, amb el reforçament de la vigència d'aquests principis de manera que, sense perjudici del principi de solidaritat i de forma gradual, les prestacions tinguin una major proporcionalitat amb l'esforç de contribució realitzat.
• Reforçament del principi de solidaritat, en la mesura en què la situació financera ho permeti, amb l'adopció de mesures a l'estil de l'elevació de l'edat màxima de permanència en la percepció de les pensions d'orfandat o la millora de les pensions de viduïtat en el cas de menors ingressos.

Desenvolupant una de les recomanacions del Pacte de Toledo, es va constituir una Comissió no permanent per a la valoració dels resultats obtinguts en aplicació de les recomanacions adoptades i d'acord amb tot això, estudiar el seu desenvolupament futur, dins dels criteris d'estabilitat, sostenibilitat i igualtat de prestacions per a tota Espanya, que permet garantir la continuïtat en la millora del nivell de benestar dels pensionistes i fent especial atenció a les pensions de menor quantia.

El 2 d'octubre de 2003, el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar l'informe elaborat per la Comissió no permanent. En aquest informe, a més de reforçar-se les conclusions del Pacte de Toledo de 1995, s'incorporen noves recomanacions que fan referència a les qüestions següents:

• Conveniència d'examinar la situació dels treballadors afectats per les fórmules modernes d'organització del treball, en especial pel que fa a l'extensió del treball a temps parcial, la incidència de l'ocupació temporal i les possibilitats de compatibilitzar salari i pensió o subsidi.
• Estudiar mecanismes que incorporin els períodes d'atenció i cura dels fills o persones dependents com a "elements a considerar en les carreres de cotització".
• Configurar un sistema integrat que abordi, des de la perspectiva de la globalitat, el fenomen de la dependència.
• Consideració especial de les persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial.
• Adoptar les mesures necessàries per garantir la incorporació dels ciutadans d'altres països en el sistema de protecció social amb plenitud de drets i obligacions.

Cal destacar també per la seva importància, l'Acord sobre mesures en matèria de Seguretat Social, subscrit el 13 de juliol de 2006, pel Govern, la Unió General de Treballadors, la Confederació Sindical de Comissions Obreres, la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials i la Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa, que juntament amb les prioritats marcades pel Pacte de Toledo en la reunió parlamentària de 2003, van donar lloc a la Llei 40/2007, de 4 de desembre, de mesures en matèria de Seguretat Social, que reafirma la necessitat de mantenir i reforçar determinats principis bàsics en què s'estableix el sistema de la Seguretat Social com a objectiu per garantir l'eficàcia d'aquest i el perfeccionament dels nivells de benestar del conjunt dels ciutadans.

D'aquesta manera s'avança en la plasmació del principi de solidaritat i la garantia de suficiència mitjançant la millora i extensió graduals de la intensitat protectora, i també en el reforçament de la unitat de caixa. També s'intensifica la contributivitat del sistema, tot avançant en una major proporcionalitat entre les cotitzacions realitzades i les prestacions obtingudes, i evitant al mateix temps situacions de manca d'equitat en el reconeixement d'aquestes últimes. Així mateix, es progressa en el camí ja iniciat d'afavorir la prolongació voluntària de la vida laboral més enllà de l'edat legal de jubilació, sense oblidar tampoc la necessitat de pal·liar les conseqüències negatives experimentades pels treballadors de més edat expulsats prematurament del mercat laboral.

Per últim, cal destacar també el propòsit de modernització del sistema en abordar les situacions creades per les noves realitats familiars. Tot això en el context de les exigències que es deriven de la situació sociodemogràfica de la que ressalten circumstàncies com és ara l'envelliment de la població, la creixent incorporació de les dones al mercat de treball i el fenomen de la immigració, i també els criteris harmonitzadors cap a on s'apunta en l'àmbit de la Unió Europea, amb l'objectiu de garantir la sostenibilitat financera del sistema de pensions.

D'altra banda, cal fer referència a dos aspectes que es consideren de vital importància a l'hora de completar l'anàlisi general sobre els principis i directrius que sustenten i orienten el nostre sistema de Seguretat Social.

El primer al·ludeix a la titularitat estatal dels recursos i de les obligacions de la Seguretat Social en virtut d'allò que es disposa a l'art. 141.1.17è  de la Constitució espanyola que atribueix a l'Estat "la legislació bàsica i el règim econòmic de la Seguretat Social, sense perjudici de l'execució dels seus serveis per les comunitats autònomes.

Del precepte esmentat es deriva la igualtat de drets dels assegurats sigui quin sigui el lloc on resideixin i per la seva sola condició com a tal, ja que aquests drets s'exerceixen per un únic titular, l'Estat, obligat a aplicar el principi de solidaritat financera i no discriminant per raó del territori. Relacionat directament amb tot el que precedeix, el mateix l'art. 149.1.17è de la Constitució espanyola, es recull de forma implícita el principi de unitat de caixa recollit de manera expressa en diverses normes amb rang de llei i que s'ha d'interpretar tenint en compte la doctrina constitucional en el sentit de l'existència d'un únic titular (l'Estat) de tots els recursos, obligacions i prestacions de la Seguretat Social, arreu del territori nacional, independentment de si aquest titular exclusiu utilitza diferents ens recaptadors i registradors.

Cal entendre el principi d'unitat de caixa, com la voluntat de l'Estat de racionalitzar en el temps i en la totalitat del territori nacional, la distribució de fons de la Seguretat Social, per a fer front a la totalitat de les seves obligacions.

Per últim, cal destacar algunes notes que il·lustren i caracteritzen la finalitat i vocació natural del sistema espanyol de Seguretat Social:

• La Seguretat Social ha de garantir els ciutadans la seva protecció i la de la seva família quan hi ha situacions de vellesa, malaltia, desocupació i d'altres carències socials que en el transcurs de la vida requereixen ajuts.
• La Seguretat Social s'ha convertit en una activitat imprescindible i en un element essencial de cohesió de la societat.
• La Seguretat Social respon de manera universal i solidària al conjunt de necessitats individuals quan hi ha situacions que han de ser protegides. Aquesta solidaritat es manifesta des d'un doble punt de vista:
  • a) Solidaritat entre generacions: el sistema espanyol com a sistema de repartiment, suposa que les generacions joves paguen cotitzacions perquè, amb elles, es financiïn les prestacions dels més grans o de les persones necessitades.
  • b) Solidaritat entre territoris: el sistema espanyol parteix del concepte de caixa única, és a dir, les cotitzacions recaptades arreu del territori nacional serveixen per finançar les prestacions de tots els espanyols.
• La Seguretat Social té la seva raó de ser en la mateixa inseguretat de la vida, mitjançant l'organització d'un sistema de protecció que respon a les necessitats individuals, familiars i col·lectives.
• La Seguretat Social esdevé un dret fonamental i universal que incorpora a tots els ciutadans i ofereix protecció, omdependentment de la seva situació personal i social respectiva.
• El sistema espanyol de Seguretat Social s'ha d'entendre en el seu context històric, com a resultat del progrés de la societat espanyola i d'un procés de lluites i conquestes socials.