Contenido principal

El model de Seguretat Social que la Constitució dissenya serà més ambiciós que el model vigent fins a eixe moment i exigirà adequar el sistema a les previsions constitucionals, ja que les normes ordinàries preconstitucionals en matèria de Seguretat Social són insuficients per donar compliment al model exigit per la Constitució.

Esta utilitza l'expressió "Seguretat Social" en quatre preceptes dispersos, encara que el més important, com hem assenyalat, és l'article 41. El segon precepte d'interès és l'article 149.1.17 que inclou la legislació bàsica i el règim econòmic de la Seguretat Social entre les matèries sobre les que l'Estat té competència exclusiva, deixant de banda l'execució dels seus servicis per les Comunitats Autònomes.

Al llum del tercer precepte contemplat, que és l'article 129.1, eixa legislació que correspon a l'Estat ha d'establir les maneres de participació dels interessats en la Seguretat Social.

Una quarta i última referència a la Seguretat Social es conté en l'article 25.2 quan, en referir-se als drets del condemnat a pena de presó, declara que "en tot cas, tindrà dret a un treball remunerat i als beneficis corresponents de la Seguretat Social".

Però, la contemplació de les línies mestres de la Seguretat Social traçades per la Constitució, no es redueix als quatre articles esmentats, en què es fa servir eixa expressió. Cal esmentar també altres articles: la protecció econòmica de la família (article 39); la protecció de la salut (article 43); el tractament i rehabilitació dels disminuïts físics (article 49) i la suficiència econòmica dels ciutadans durant la tercera edat, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament (article 50). Aspectes tots ells considerats
internacionalment com a vessants de la Seguretat Social.

El mandat constitucional, recollit com un dels principis rectors de la política social i econòmica, s'ha complit mitjançant la promulgació de la Llei de prestacions no contributives, i així ha quedat finalment configurat el sistema de protecció de la Seguretat Social a través de dos modalitats o nivells: una modalitat contributiva i una modalitat no contributiva.

L'article 41. de la Constitució espanyola, en referir-se a la Seguretat Social, estableix que els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garantisca l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació. L'assistència i prestacions complementàries seran lliures.

D'aquesta manera, en l'actualitat, l'acció protectora del sistema de Seguretat Social espanyol s'articula partint d'un mòdul de protecció integral i universalitzada que compren l'assistència sanitari-farmacèutica, la protecció familiar, els servicis socials i, en determinats casos, el subsidi per desocupació.

A aquesta protecció accedeixen tots els ciutadans, en idèntiques condicions, independentment de que hagen contribuït o no al sistema de la Seguretat Social, i es completa, d'una banda, amb el sistema de prestacions econòmiques en què, de manera harmònica i diferenciada, s'integra la modalitat contributiva, en què s'ofereixen rendes de substitució dels salaris percebuts en actiu (proporcionalitat entre salari-cotització i prestació) i, d'altra, amb la modalitat no contributiva, dirigida a proporcionar rendes de compensació de les necessitats bàsiques en favor dels ciutadans que, trobant-se en situació de necessitat, no accedeixen a l'esfera contributiva.

A estos dos nivells de caràcter públic i obligatori cal afegir un tercer nivell complementari de caràcter lliure, constituït principalment per les Entitats de Previsió Social i els Fons de Pensions.