Contenido principal

Esta etapa es caracteritza pel naixement i generalització de les assegurances socials que, en els seus inicis, van ser el resultat dels mecanismes i instruments de protecció que havia anat desenvolupant el moviment obrer de forma mutualista i per l'elaboració i creació de les normes i institucions que estenien al conjunt dels treballadors les prestacions que, fins eixos moments, només es reconeixien als treballadors sindicats, de forma aliena a l'actuació de l'Estat. En esta fase poden destacar-se els següents èxits:

Promulgació de la Llei d'Accidents de Treball

El desenvolupament industrial i la creixent mecanització dels processos productius van provocar un important augment dels accidents de treball, amb total desemparament per als treballadors i les seues famílies.

La llei esmentada, aprovada el 30 de gener de 1900, defineix l'accident de treball com "tota lesió corporal que l'operari sofreix amb ocasió o pel treball que execute per compte d'altre”.

Es declara, per primera vegada, la responsabilitat directa i objectiva de les empreses en els accidents patits pels seus treballadors i es fomenta la institució de l'assegurança, però la seua obligatorietat per part de l'empresari i amb caràcter general no apareix fins a 1932.

Creació de l'Institut Nacional de Previsió (INP)

En 1908 es crea l'Institut Nacional de Previsió, la realització més destacable del qual seria la posada en pràctica d'un règim de llibertat amb subsidi, que pretenia trobar l'equilibri entre la llibertat de concertar una assegurança per part dels assegurats i la responsabilitat de cobertura dels riscos per part de l'Estat.

L'aparició del Retir Obrer Obligatori

En 1919 es crea el Retir Obrer Obligatori, gestionat per l'INP i destinat a assalariats entre 16 i 65 anys la retribució dels quals no superaria cert límit. Esta assegurança protegia la vellesa per considerar-la una invalidesa per raons d'edat.
El finançament era mixt, amb participació de les empreses i de l'Estat.

Unificació i coordinació de les Assegurances Socials

En el període de 1932 a 1935 el govern de la II República va encarregar a l'INP l'elaboració d'un projecte d'unificació i coordinació de les assegurances socials preexistents, que no va arribar a cristal·litzar ni va poder aplicar-se com a conseqüència de la Guerra Civil. Este projecte contemplava un sistema de Seguretat Social laboral de caràcter integrador i gestió participada.

Subsidis familiars

Una llei de Bases de 1938 va instituir un règim obligatori de subsidis familiars. Esta nova assegurança estén el seu camp d'aplicació a tots els treballadors per compte d'altre, de certes branques de producció, i determina les seues prestacions d'acord amb el nombre de fills, de la seua edat i de la seua capacitat laboral.

L'Assegurança obligatòria de Vellesa i Invalidesa

En 1939, l'antic Retir Obrer es transforma en subsidi de vellesa i huit anys més tard, en 1947, este es configura com a Assegurança de Vellesa i Invalidesa (SOVI), gestionats tots ells per l'INP.

L'Assegurança Obligatòria de Malaltia (SOE)

En 1942 es crea l'Assegurança d'Obligatori de Malaltia, destinada a tots els productors "econòmicament febles" organitzat sobre un sistema de repartiment, abonant-se les seues primes a parts iguals entre empresaris i treballadors. Esta assegurança va desaparèixer amb la inclusió de l'Assistència Sanitària en l'acció protectora de la Seguretat Social.

El Mutualisme Laboral

A partir de 1946 i a causa de la insuficiència quantitativa de les assegurances socials, s'estableixen a Espanya formes complementàries de protecció social, organitzades per branques professionals. Este procés culminarà en 1954 amb la publicació del Reglament General del Mutualisme Laboral. Les prestacions que reconeixia eren de caràcter reglat (pensions y subsidis) i potestatives (assistència social, crèdits, acció formativa...). La cotització era bipartida a càrrec d'empresaris i treballadors.

Per concloure l'examen d'esta primera etapa, es pot destacar que les reformes legals operades en el període esmentat comparteixen una doble característica:

• mínima participació d'empresaris i treballadors en els òrgans de gestió.
• baixa intensitat protectora com a conseqüència de l'exigu nivell inversor destinat a la protecció social.